¿Cómo aprende la maestra?¿Cómo aprendo yo?

Ciertamente, nunca me había parado a pensar en estas dos preguntas. Erróneo por mi parte, sabiendo que la educadora precisa de formación contínua durante toda su vida.

Para empezar creo que la maestra aprende a raíz del día a día. Las prácticas me han enseñado que cualquier día, en cualquier momento, cualquier persona o niño nos puede enseñar algo nuevo, a hacer las cosas de forma diferente, a ver las cosas desde otra perspectiva, etc.. Por lo que en el primer ámbito en el que aprende la educadora en en su propia aula con sus propios alumnos. La observación directa, aunque parezca simple, creo que es una gran herramienta de aprendizaje para la educadora.

Por otro lado, un educador también aprende comparando, observando, dialogando y discutiendo con sus compañeros de trabajo. La contraposición de ideas, el trabajo en equipo, los problemas y los errores que sacamos de ello son fruto de un gran aprendizaje.

Por último, una maestra aprende autoevaluándose a ella misma. Es decir, aprendiendo de los errores y guardando en un rinconcito todo aquello que ha funcionado, para sacarlo de allí cuando lo necesite.

Pero para que el educador pueda aprender de las formas que he explicado, es necesaria una predisposición para el aprendizaje. Por ejemplo: estás discutiendo con tus compañeros de trabajo sobre una determinada manera de hacer, y ellos te convencen y te argumentan que la suya funciona de forma correcta y te demuestran que, en la que usas tú, aparecen una serie de errores. Si tú en este momento no tienes predisposición para aprender y para asumir y llevar a la práctica las ideas que te han convencido, y por el contrario sigues haciendo la práctica que tú hacías con sus respectivos errores, no se dará lugar nunca a un aprendizaje.

En cuanto a cómo aprendo yo, sería una forma similar. Al principio de las prácticas estaba convencida de que aprendería observando a mi tutora y poco más, y estaba muy equivocada. Poco a poco me fui dando cuenta, de que, en mi caso, el aprendizaje se iba producir de una forma totalmente distinta. La observación de la tutora ha estado presente, pero en mejor medida. Podemos decir que el aprendizaje se ha llevado a cabo por práctica y observación directa con los niños. Ellos han sido los que me han enseñado cómo debía hacer las cosas, ha sido un aprendizaje por “intuición” es decir: acción-reacción y al ver la reacción en los propios niños, yo o cambiaba de estrategia porque no había funcionado, o seguía con la estrategia utilizada porque había cumplido con su objetivo y había dado su fruto.

Es decir, que mi aprendizaje ha sido sobre todo mediante acción-reacción.

Projectes de millora

Estic a l'escoleta municipal de Bendinat i el nostre projecte va ésser una suggerència de les mestres, a part d'una evidència bastant grossa a dues de les tres aules en las que hem fet pràctiques. Quan vam arribar, notàrem una falta d'espai viscut. Pareixia com si no hi hagués ningú a aqueixes aules. Per això la nostra millora ha consistir en millorar la qualitat del treball d'hàbits i rutines així com potenciar el treball per racons. No treballaven el bon dia, ni tampoc tenien racons definits sino racons on tot el material estaba junt, ja sigui de cuineta, de pepes o de construcció. Per aquest motiu vam decidir fer unes millores, sobre tot a l'aula 2-3 i mixta (a l'aula 1-2 treballàven el bon dia, així com els racons, es notava una notòria diferència).

Per això vam treballar els hàbits i les rutines:

-Creant un plafó del "bon dia" per tal de treballar amb els infants el tema de la identitat. Els infants es reconeixen a les seves fotografies i a més a més tenen la mascota d'aula com a identitat grupal. També hem introduït a l'aula dels grans el treball de les emocions dins el mateix plafó (estem trists o contents). Véiem bàsic la introducció d'aquesta millora dins l'aula ja que és un ritual bàsic per a l'arribada dels infants,

-Creant el plafó sobre el temps que fa els infants reconeixen el tems meteorològic, es fixen en el seu entorn dia a dia.

Per treballar el joc per racons:

-Vàrem fer el racó de la cuineta a l'aula mixta i la 2-3, per fomentar el joc simbòlic sobretot a la dels grans, i jugar cooperativament a l'altra.

-Racó de pepes a l'aula mixta i la 1-2, per tal de poder treballar el control d'esfínters a aquesta darrera, i treballar el joc simbòlic a la mixta.

Aquestes millores han agradat unes més que altres, i ho podem fer evident perquè hi ha racons utilitzats dues vegades, i per altra banda hi ha plafons emprats quasi cada dia.

Pel que fa a l'avaluació hem realitzat notes descriptives (diari) i fulls de control a més de veure les clares evidències dels infants dia a dia.

Fent aquest treball ens hem pogut donar compte d'una cosa molt important, i és que per fer una millora no és vital el suport econòmic. Amb ganes del personal docent, i la il·lusió i implicació de les famílies es poden fer coses molt interessants així com millorar la qualitat educativa que aportam als infants.

Tenim il·lusió i esperam que aquesta feina nostra romangui en el temps, però per motius de privatització a l'estiu i per canvi d'aules de les mestres, creim que això s'acaba aquí.

Pel que fa als altres projectes...

El projecte família-escola em va semblar interessant a la vegada que, alarmant el fet que no hi hagi una bona relació amb les famílies ja que son una de les parts vitals a la comunitat educativa per a que tot marxi bé.

L'altre grup amb el mateix projecte m'ha cridat molt l'atenció el fet de que hi hagi pares que no contin contes als seus infants, així com m'ha parescut fantàstic la feinada que han fet, ja que és una feina contínua i no és fàcil reunir als pares per a que t'escoltin i col·laborin en les activitats. Els donc l'enhorabona.

Crec que aquests dos projectes en el meu centre seria difícil o impossible d'incorporar; d'una banda les relacions no són exemplars però hi ha comunicació diària entre les famílies i les educadores, i per altra banda són bastant “pasotas” i seria una mica complicat reunir a les famílies per fer aquestes sessions ja que fa poc va haver una reunió i no vam poder anar molts de pares, ja que tots fan feina.

El projecte del pati em va semblar espectacular, i m'hagués agradat fer-ho a la meva escoleta. Els patis es podem millorar bastant, sobre tot l'oferta de material donat als infants. Crec que hagués estat possible (llevat sel suport econòmic). És un dels projectes més complicats ja que suposa una despesa econòmica, però a la vegada és un dels més bonics, ja que el moment del pati crec que és molt important i debem mirar molt prim el material que oferim i la manera en què l'oferim en aquest moment de la jornada.

El projecte dels materials naturals m'ha semblat molt interessant per als infants, ja que l'experimentació del món que els envolta és un dels aprenentatges més rics. M'ha parescut interessant (per part dels dos grups) la manera tan atractiva que tenen de presentar el material. És interessant ja que els infants es troben envoltats de materials de plàstic i molt poc de material polisensorial o natural per poder experimentar (llevat dels tallers puntuals d'experimentació), fent aquesta una cosa puntual i no una cosa natural de cada dia.

Crec que a la meva escoleta no seria possible realitzar aquest projecte ja que les educadores tenen una por grandísima a que els infants s'embrutin i a preparar activitats laborioses que després tenen feina tant de preparació de l'escenari com de ordenar i recollir-lo.

En quant al projecte de la psicomotricitat, m'ha parescut tan interessant, potser perquè la sala de psicomotricitat a la nostra escoleta és pèssima, i les pròpies educadores ho diuen, però com suposa una despesa econòmica, nosaltres no el vam poder dur a terme com el nostre projecte de millora.

M'ha cridat l'atenció (també quan vaig arribar a la meva escoleta) el fet de que moltes educadores no estan ben formades en el tema (no estic pressumint ni molt menys) sino que ni tan sols saben el que jo bonament he pogut aprendre en els tres anys de carrera, com per exemple que són necessaris diferents espais a la sala (representació, bot,...) i sobretot el fet de que antes no llevàssin les sabates per fer l'activitat. Em pareix que la psicomotricitat és com l'educació física a l'institut: se'l dóna la mínima importància i s'hi ha una cosa millor a fer, la psicomotricitat és el primer que es lleva.

Finalment, afegir que he après que tot es poc millorar amb una mica de ganes, imaginació, il·lusió i implicació, però no tans sols de la persona que dur a terme el projecte, sino de tota la comunitat educativa per a que aquest canvi romangui en el temps.

Projecte de millora

El nostre projecte de millora es fixa en la millora de les aules, exactament, en el treball d'hàbits i rutines, per una banda, i per altra, el joc mitjançant racons.

La idea va sorgir de algunes necessitats sentides només trepitjar les aules, com les mancances de material per al treball d'hàbits i rutines, la poca estètica de l'aula, el poc treball respecte la identitat individual i grupal, la mancança de treball del joc simbòlic,etc.. L'aula era una mena d'habitació, no es notava la presència dels petits, les parets no xerraven d'ells i era una cosa que ens va semblar coixa. La situació era a dues aules, ja que a l'altra es treballava tot això i vam introduir una petita millora de racons.

Per això vam treballar els hàbits i les rutines:

-Creant un plafó del "bon dia" per tal de treballar amb els infants el tema de la identitat. Els infants es reconeixen a les seves fotografies i a més a més tenen la mascota d'aula com a identitat grupal. També hem introduït a l'aula dels grans el treball de les emocions dins el mateix plafó (estem trists o contents). Véiem bàsic la introducció d'aquesta millora dins l'aula ja que és un ritual bàsic per a l'arribada dels infants,

-Creant el plafó sobre el temps que fa els infants reconeixen el tems meteorològic, es fixen en el seu entorn dia a dia.

Per treballar el joc per racons:

-Vàrem fer el racó de la cuineta a l'aula mixta i la 2-3, per fomentar el joc simbòlic sobretot a la dels grans, i jugar cooperativament a l'altra.

-Racó de pepes a l'aula mixta i la 1-2, per tal de poder treballar el control d'esfínters, i treballar el joc simbòlic a la mixta.

Procés d'aprenentatge

Pensando en todas las cosas que me propuse aprender al principio de mis prácticas, puedo decir que el viaje me ha llevado por caminos totalmente inesperados, para llegar a puertos un tanto distintos de los que me pensaba.

Antes de comenzar, mis objetivos, los aprendizajes que esperaba hacer, y lo que me esperaba encontrar eran un tanto utópicos (ahora que he vivido casi la totalidad de las prácticas). Cuando estudias en la universidad se te presenta un modelo de escuela ideal que entiendo que se deba inculcar ya que nuestra futura labor es cambiar la escuela en algunos aspectos, pero te hace pensar, de un cierto modo, que ese modelo de escuela y ese modelo docente realmente es el habitual y que por tanto, la propia universidad no te va a llevar a una escoleta que no se corresponda con sus ideales pedagógicos inculcados a sus alumnos. Por ello mis objetivos eran muy teóricos, esperaba aprender mucho sobre maneras de hacer, experimentación, y la infinidad de estrategias de intervención y buenas prácticas que hemos estado estudiando. La realidad ha sido distinta completamente.

Uno de los aspectos que más me preocupaban era mi aceptación en el grupo, por parte de los niños y por parte de las maestras. Esa preocupación ha ido desapareciendo paulatinamente. Personalmente soy una persona que no me adapto rápidamente a las situaciones nuevas, y me cuesta afrontar nuevos retos, no me gusta el cambio, por lo que al comienzo de mis prácticas iba muy nerviosa cada día, pero como ya he dicho, paulatinamente ha ido desapareciendo y ahora me siento muy a gusto tanto con las educadoras como con los niños. En la aceptación también incluyo el respeto por parte de los niños. Era un aspecto muy crítico para mí, ya que creía que me costaría imponerme y hacerme respetar, pero me he sorprendido a mí misma, la capacidad que he tenido para saber ponerme en mi sitio desde las primeras semanas, y hacer entender a los niños que soy una educadora más, ya que en ese terreno, no he tenido mucha ayuda de la tutora.

Por orden de preferencia, una de las cosas que también me preocupaban mucho era mi relación con la tutora, el modelo pedagógico y educativo que se llevara a cabo. Aunque estaba convencida del modelo educativo que me iba a encontrar, la sorpresa fue máxima. Muchas de las cosas que he visto creía que no existían y que la gente que se quedaba al cargo de niños hoy en día era profesional y totalmente cualificada, pero me he podido dar cuenta de que no es oro todo lo que reluce. El modelo educativo y pedagógica en mi aula ha sido muy contrario a mis ideas y a mis principios, por lo que esto ha supuesto un gran aprendizaje para mí. Por un lado a saber callarme, a aceptar que las cosas se pueden hacer de otras maneras, a abrir la mente, a intentar comprender cosas que antes no comprendería. Puedo decir en mi caso, que mis prácticas han sido un proceso de reflexión contínuo, ya que no he dejado de pensar, contraponer ideas, comparar, ponerme en el lugar del otro, etc.. para poder comprender aunque sólo fuese un minuto, el sentido y el modelo educativo de las actividades y los quehaceres en mi aula. En algunos casos he llegado a entender, pero no compartir, dicha manera de actuar. En otros, rotundamente no. Es éste, el motivo por el que digo que mi aprendizaje durante las prácticas me ha llevado por caminos inesperados, y a puertos un tanto distintos, a veces. Evidentemente, sé que he aprendido mucho, muchísimo, y puede ser que en otro caso más “fácil” no hubiese llegado a aprender tanto, ya que no me hubiese encontrado en situaciones límite o difícil que me obligaban a aprender cada día, por sí solas. La posibilidad de estar sola muchas veces y de poder ejercer plenamente como tutora del aula, pienso que también ha tenido cosas positivas para mí, porque te mueves en situaciones nuevas que por sí solas te obligan a madurar, a avanzar, a aprender, y a desarrollar tus maneras de hacer de forma más espontánea con los niños. También me ha servido para darme cuenta de que soy totalmente capaz de hacer muchas cosas, que igual otras compañeras no han tenido posibilidad de saber, ya que han estado siempre controladas y vigiladas por sus tutoras.

Siguiendo en esta línea por tanto, mi iniciativa (que también me preocupaba bastante) ha tenido que salir a la luz, sí o sí en casi todo momento. Es un aspecto que tenía muchas dudas que saliera de mí, pero obviamente, he estado muchos momentos con los niños en los que mi iniciativa salía a la luz, o nos quedábamos sin hacer nada, por lo que los cuentos, los dibujos improvisados, las canciones, los bailes, etc... han sido muchísimos. En otras ocasiones he propuesto a la tutora de hacer algo más estructurado, como algún taller, y casi siempre se me dicho que no, por lo que mi iniciativa aquí no ha entrado en juego, sino la aceptación/permiso de la tutora para llevar a cabo según qué cosas.

En cuanto a mi capacidad de hablar e implicar a los padres, ha quedado un poco pendiente. Aunque ha habido comunicación entre ellos y yo, se puede decir que ha sido muy escasa, por mera obligación ya que en algún momento mi tutora no estaba y necesitaban decirme algo. Es lógico que los padres se dirijan a ella para comentar cosas, y no acaben de depositar su confianza en mí, al fin y al cabo saben de dónde vengo, porqué y que me voy a ir al cabo de cuatro meses. Esta capacidad en mis prácticas ha quedado pendiente, por lo que las prácticas del año que viene me podrán servir para perfeccionar y darme cuenta de las cosas en las que tengo que esforzarme más, mis puntos débiles, etc..

En cuanto a la participación y gestión en la escoleta, mi preocupación se volcaba más en la reuniones de claustro. La primera semana, como ya comenté, propuse algo en la reunión y fue descartado, y la actitud de las educadoras era más bien un vacío hacia nosotras, por lo que mi participación en dichas reuniones ha sido nula. Este aspecto no me preocupa demasiado, a pesar de que creo que es muy importante, creo que voy a tener tiempo más que de sobra en mi vida profesional para poder desarrollar esta capacidad, por la que no la veo esencial en el aprendizaje de mis prácticas.

En definitiva, he aprendido muchísimo, y me he sorprendido mucho a mí misma. Un camino nuevo y muy inesperado para mí, que espero que me haya ayudado en mi camino como futura profesional.

Valoració de les pràctiques

Les pràctiques en general han estat un fracàs d'idees per a jo. No vull dir que estiguin sent un fracàs o que no em vagin bé, sinó que són un fracàs en contraposició amb les meves idees prestableertes que jo tenia sobre l'estil docent ideal i del concepte d'escoleta d'avui dia.

Una vegada superat aquest “shock” del principi, aquesta mena de decepció perquè les pràctiques no eren el que m'imaginava ni el que m'havien explicat a la carrera, vaig superant-me dia a dia. Crec que és difícil treure suc i poder aprendre en una situació com la que jo em trobo, però encara així intent fer-ho, ja que entenc que les pràctiques 0-3 són molt importants per a la meva formació, doncs encara que no tengui tot el suport de la mestra que jo voldria, i que l'estil educatiu no es trobi en concordança amb les meves idees, intent fer les coses segons les meves creençes dins tot el possible. Intent innovar i donar noves idees sobre activitats, encara que no puc controlar la manera de fer i de pensar que tenen respecte als infants. He intentat donar idees noves com per exemple“el bon dia”, “el quin temps fa?”, i una mica de rutines respecte a l'hora del menjar, encara que no puc controlar tot el que jo voldria. La meva aula es basa molt en el joc lliure de l'infant durant dies i dies seguits, i perd tot el sentit i l'essència de l'educació en la primera infància, i és com una mena de guarderia. Pens que això no només passa en aquesta escoleta, per això nosaltres com a mestres tenim una labor molt important en aquest sentit.

Per acabar volia dir que només el fet d'estar amb ells durant 1 mes i mig és motiu d'aprenentatge, dia a dia aprenc una cosa nova d'ells, i el que aprengui d'aquestes pràctiques puc dir ben segura que és per i gràcies a ells. A part d'aquests problemes que he comentat, cada dia vaig amb moltes ganes a l'escoleta i puc dir que ésser mestra em dóna la felicitat. Aleshores puc dir,ara sí que sí, que no m'equivocat en el·legir aquesta carrera, i que vull passar molts de temps rodetjada d'infants.

Tallers d'experimentació

Bona pràctica del meu centre

Al meu centre, i també a la meva aula, tenen una gran importància els tallers d'experimentació, pero això en fan 1 o 2 cada mes. A vegades de xocolata, altres per fer crespells, altres amb gelatina, etc... Us descriuré el de xocolata que vàrem fer el mes passat a la meva aula amb fotografies d'ambdós.

En aquest cas, els ingredients del taller de crespells

La mestra prepara els ingredients de la coca que finalment es farà, els posa al carrito i explica cada ingredient. Els hi mostra el paquet de farina, explica que és un ingredient de la coca i els hi posa un muntet per a cada alumne. Ells estan asseguts a les cadires, per tant van experimentat amb el primer ingredient: la farina. És interessant veure com uns se la menjen sense cap tipus d'escrúpul, altres el tasten i fan cares d'oi, altres es dediquen a jugar amb ella com si fós sorra de la platja, altres la tiren per sobre d'ells com si fós confeti, etc...

Després ve el segon ingredient, per tant la mestra mostra un ou, explica que per fer la coca es necessiten vuit d'aquests, i posa ous damunt la taula. Alguns infants ni el toquen, altres l'esclafen mirant la maravella que surt de dins, altres el rodolen, altres el xupen, etc...

Manipulació amb farina, sucre, canyella i taronja durant el taller de crespells

Miram a la mestra com fa la massa

La pasta ja està feta, l'estenem i fem formes

Després el tercer ingredient, el sucre. És l'ingredient preferit per excel·lència. En quant la mestra ensenya el paquet de sucre, els hi posa un muntet a cada un, i això sí que sol ser unànime: se'l menjen tot.

Per altra banda, els donen el xocolata (un muntet a cada un), que se'l menjen sense dubtar.

Després els hi donen un muntet de canyella, que també l'emproven, altres no. I per últim, un troç de taronja i un troç de llimona (si la coca en du). En aquest moment sí que fa gràcia ja que pots veure els infants que ja coneixen els sabors, i no tasten la llimona per molt que li demanis, hi ha altres que se'l duen entusiasmats a la boca per posar, finalment, una cara d'oi. Hi ha altres que decideixen no tastar res i jugar, experimentar i manipular amb tots els ingredients a la vegada.

La mestra, de tant en quant demana que és el que els agrada més, uns contesten que el sucre, i altres la farina, però és interesant que mai contesten altre ingredient que no sigui aquests dos. Per altra banda va introduint material per manipular com uns rodets, per exemple. En el cas dels crespells, els motlles.

També és interessant veure com hi ha alumnes que acaben en terra reboçant-se amb la farina, n'hi ha d'altres que no es taquen gens, altres que duen farina fins les celles o els calçons, etc...

Mentre segueixen manipulant amb els materials, la mestra fa la coca de manera que tots els infants la vegin, tira els ingredients a mesura que els dona als infants els seus. Comença a mesclar un poc, fins que la massa està un poc consistent, aleshores es passetja per les taules i els infants agafen la pala, i remenen un poc. Després la mestra emplena la safata amb la massa, i deixa un poc al bol. Va passant per als infants un per un, donant-li la pala per remenar, i en aquests moment deixa la llibertat de que l'emprovin, que fiquin la mà,...

Provam el producte finalv

Quan ja hem acabat (normalment són 3 quarts d'hora), ens feim netes les mans.

Aquests tallers es fan aula per aula, tant de 0-1, d'1-2 i de 2-3. És clar que la meva práctica descrita és la de 2-3 que tal vegada té un altre enfocament i es du a terme de manera diferent, però les altres aules també fan aquests tallers, tal vegada d'una forma distinta.

Es du a terme a les aules, asseguts a les cadires inicialment. Després com hem dit, hi ha infants que acaben en terra jugant.

Es fa de 10 a 11, quan toca l'activitat programada, ja que tots els tallers estan programats al claustre mensual.

L'objectiu d'aquesta pràctica és la lliure manipulació d'elements diaris i quotidians, així com donar-lis l'oportunitat de explorar, investigar, experimentar i manipular amb materials impossibles de manipular al seu ambient familiar.

Promou un aprenentatge per mitjà d'una experiència pràctica, palpable i manipulable.

He pogut observar que els infants gaudeixen molt més dels materials no estructurats, que d’aquells més comercials, ja que amb els no estructurats, poden crear infinitat de jocs diferents. Crec que el principi que fomenta aquesta pràctica és l'aprenentatge per mitjà de la manipulació directa.

Aquesta proposta fa que els infants gaudeixin de la part lúdica i expressiva de la exceprimentació i desenvolupin actituds i accions relacionades amb la recerca, les comprovacions, hipòtesis sobre el resultat de les accions, la deducció...

En quant als alumnes invisibles i amb preferències, per al mestra és clar que hi ha alumnes amb els qui té més afinitat o més estima. En aquests alumnes els hi dona un tipus de preferència, com donar-lis més material per manipular, donar-li qualque tipus d'instrument per manipular, fer-li més quantitat de fotografies a ells que els altres... Per altra banda, els alumnes que tenen quasi tots els objectius de l'etapa adquirits, són el suficientment autònoms, saben treballar en grup, són respectuosos amb els altres, acaten les normes, són els que passen desapercebuts, sense quasi cap intervenció de la mestra, en aquesta pràctica i en tot el dia en general. A la meva aula hi ha una nina amb aquestes característiques. La mestra diu que sap que ho fa molt malament, i que això no hauria de passar, però tenint altres alumnes més conflictius, creu que és lògic que, inconscientment, no li presti l'atenció que ella mereix.

El centre està molt satisfet amb aquestes pràctiques, per això, a les reunions de claustre sempre en proposen una o dues per al mes següent. En general, estan molt contents, i la mestra també, per això quasi cada any repeteix els mateixos tallers. Elles diuen que és una manera de aprendre autònomament, deixant la llibertat per manipular (encara que ho facin o no), és una manera de conéixer el món que els envolta descontextualitzat de com farien la coca amb la seva mare a ca seva, amb els típis “no et taquis, no tiris això en terra, etc...”. Per aquest motiu estan contentes de poder donar oportunitats com a aquestes als infants. En el centre no és com una cosa innovadora que aquest mes es farà, sino que és mes bé una costum, una cosa ja molt adquirida, que no es demana, simplement es proposa al claustre sense cap tipus de dubte de que es farà.

Per acabar, com tot, la pràctica em suggereix preguntes o dilemes, em fa reflexionar bastant, i em fa reelaborar les meves idees establertes anteriorment. Com per exemple, el perquè no fan els infants la coca de principi a fi, en contes de posar muntets a la taules? O perquè no donen un munt de masa a cada infants per experimentar amb aquesta pasta que és tan interessant per a ells?

Crec que hi ha uns aspectes bàsics per a qualsevol pràctica docent: 

-Favoréixer l'autonomia

-Favoréixer la Imaginació i creació

-Variables didàctiques per facilitar o dificultar la tasca

-Seguretat

-Significativitat lògica

-Saber escoltar

-Respectar els ritmes individuals
-Crear un clima adequat i positiu

Crespells

El dilluns passat varem fer crespells. Ens sortírem riquíssims.

Primer provàrem la farina, el sucre, la canyella, la llimona i la taronja, i ens vàrem fer fotos. Després d'experimentar i manipular amb els ingredients, ens donàrem un poc de pasta de crespells, uns motlles i un rodet. Ens embrutàrem moltíssim però també fou molt divertit.

Després de dinar, menjàrem un crespell cada un, i...encara varen sobrar per berenar l'horabaixa.

Personalment, em va agradar molt fer el taller amb ells i poder veure les diferents reaccions que provacàven en els infants. Poder veure com a un li agrada la llimona, i l'altre feia cara d'oi, veure com feien bolletes amb la pasta, l'estenien amb el rodet, feien figures, etc... Poder veure la manipulació en tot el seu esplendor crec que va ser una gran oportunitat per jo mateixa. L'únic que vaig trobar a faltar fou que ells mateixos fossin els qui féssin la pasta, ficàssin les mans dins el poal per amassar i mesclar els ingredients, o que ells ficàssin aquests (els ingredients) dins el poal. Crec que la col·laboració dels infants en la realització dels crespells en sí, va ser nul·la, per tant pens que li lleva protagonisme a l'infant, que és al cap i a la fi, el protagonita de tota la història. 

Encara i així, s'ho varen passar genial i vaig disfrutar molt d'estar amb ells i de poder captar en fotografies el que acab d'explicar.